El temps transcorregut és sempre un temps
vivent, que flueix de dins, que corre a través del flux i reflux del pinzell
damunt la tela d'una mà trèmula, que et cobreix d'innombrables ofrenes i ensems
t'ho exigeix tot.
Imatges infinites, un món fet de fragments,
cadascun dels quals amb el seu valor personal, un raig de llum, de misteri
sobre l'origen, un bé finit que deixa entreveure quelcom perdurable. Es tracta
d'un desig sobtat, imprevist, d'una
atracció dolça, d'un bes paisatgístic, d'una faç que revela una terra curulla
de colors, colors que sovint no tenen res a veure amb la realitat, però que
transmeten la intensitat de la vivència, sentiment pregon que manifesta la
bellesa quotidiana d'un esguard amatent. Contemplatiu és sempre el pintor, car
observa amb cura no només allò que l'envolta, sinó que intenta copsar-hi
l'ànima, el que no és visible a simple cop d'ull, per després traslladar-lo al
llenç. Parlo d'en Javier Bernat Vistarini, l'acòlit de la Mirada —amb majúscula—, o de la bellesa interior. La seva pintura,
fruit d'anys d'experiència, no és convencional, ni extàtica, ans dinàmica i
oberta a noves aventures com, per exemple, la pintura digital. Ell intenta,
potser el més difícil, salvar la distància que hi ha entre objecte i subjecte,
fusionant-lo en un tot, i que té com a resultat final l'harmonia dels
contraris. La musa volàtil entre esferes transparents, la majestuositat del pi
que murmura al món, les finestres obertes a la incertesa, la fragilitat de les
roselles al vent, els rostres que traspuen el moment transcendent que s'esmuny,
la nostàlgia de l'eternitat, del silenci i la soledat... totes elles imatges
oníriques. No importa que els colors no siguin els mateixos del que ho són en
realitat, perquè del que es tracta realment és que durant el temps que pinta ha
sentit la volatilitat, la majestuositat, la fragilitat, la nostàlgia, el dolor
i el goig dels rostres i de la mateixa vida. Són pinzellades individuals,
clarament visibles, realitzades a una velocitat que vigoritza la imatge, moviments
ràpids de canell, com extasiat, aprofitant la clarividència del moment. La
pintura d'en Javier és inquieta, transgressora si volem, a voltes, misteriosa,
però sempre és un reflex de la seva interioritat. Faci el que faci, hi endevines una gran aventura.
Martí Ávila
.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.
Imágenes infinitas, un mundo hecho de
fragmentos cada uno con su valor personal, un rayo de luz, de misterio sobre el
origen, un bien finito que deja entrever algo perdurable. Se trata de un deseo
inesperado, imprevisto, de una dulce atracción, de un beso paisajístico, de un
rostro que descubre una tierra llena de colores, colores que frecuentemente no
tienen nada que ver con la realidad, pero que transmiten la intensidad de la
vivencia, sentimiento profundo, revelador de la belleza cotidiana de una mirada
amorosa. Contemplativo es siempre el pintor que observa con interés no solo lo
que le rodea sino que intenta atrapar el alma, lo invisible al simple mirar
para después pasarlo al lienzo. Hablo de Javier Bernat Vistarini, acólito de la
Mirada —en
mayúscula— y de
la belleza interior. Su pintura, fruto de años de experiencia, no es
convencional ni estática sino dinámica y abierta a nuevas aventuras como, en
este caso, la pintura digital. Él intenta quizá lo más difícil salvar la
distancia que hay entre objeto y sujeto fusionándolo en un todo y produciendo
como resultado final la armonía de contrarios. La musa volátil entre esferas
transparentes, la majestuosidad del pino que murmura al mundo, las ventanas
abiertas a lo incierto, la fragilidad de las amapolas al viento, los rostros
que reflejan el momento trascendente que se escapa, la nostalgia de eternidad,
del silencio y la soledad... todas ellas imágenes oníricas. No importa que los
colores no sean los mismos que los que son en la realidad, porque de lo que se
trata realmente es que durante el tiempo que pinta ha sentido la volatilidad,
la majestuosidad, la fragilidad, la nostalgia, el dolor y el gozo de los
rostros y de la misma vida. Son pinceladas individuales, claramente visibles,
realizadas a una velocidad que vigoriza la imagen, rápidos movimientos de
muñeca, como extasiado, aprovechando la clarividencia del momento. La pintura
de Javier es inquieta, transgresora si queremos, a veces misteriosa pero
siempre reflejo de su interioridad. Haga lo que haga adivinamos en ella una
gran aventura.
Traducción: JBV
